Un voluntariat no és anar, fer i marxar
Marc Núñez Vendrell, estudiant de Periodisme a UVIC
És necessari conèixer la realitat local, saber com funciona i entendre fins on vol arribar la comunitat.
Aminata Coly, infermera, amb el cartell d´una maternitat equipada amb aigua gràcies a Kakolum.
Tot i que molta gent ha pensat alguna vegada en la seva vida a fer un voluntariat a algun país d'Àfrica, pocs s'aturen a pensar si realment té sentit fer-ho. Potser, sense pensar-ho, ens sentim més desenvolupats com a societat i creiem que hem de portar la nostra realitat allà on considerem que les coses no van bé.
Vaig estar a punt de fer un voluntariat fa uns anys a Kenya. L'objectiu era col·laborar en un orfenat amb nens en una zona rural que havien perdut els seus pares per diferents motius. En aquell moment cursava quart d'ESO i no tenia cap idea de quina carrera volia estudiar en sortir de l'institut.
Sabia ubicar Nairobi al mapa, però res a veure amb el lloc on aniria. Coneixia Victor Wanyama, un futbolista kenyà que jugava al Tottenham anglès. Era conscient d'alguns fets històrics del país, a quina zona d'Àfrica es troba i crec que podria dibuixar i pintar la bandera de memòria. I això que vaig estar a punt d'anar-hi.
Tot i això, no sabia res sobre la zona de l'orfenat, no coneixia els seus costums ni les seves maneres de funcionar. Tampoc no tenia cap coneixement sobre el món dels orfes, ni de pedagogia. Evidentment, no sabia quin govern hi havia. La meva única referència sobre el que faria era un vlog de YouTube d'un influencer que havia fet una cosa semblant. Un vídeo que, si tornés a veure ara, probablement em causaria molt de rebuig.
"Molta gent que ve d'Europa a fer un voluntariat pensa que pot fer de tot sense tenir formació en res. Això a Kakolum no ho trobaràs." - Maria Bujons, directora executiva de projecte a Kakolum.
Per què dic això? Perquè ara sé que si vols aportar el teu granet de sorra a una comunitat, l'has de conèixer. Crec que has de saber de primera mà quines són les necessitats, les preocupacions. Només així la teva voluntat té sentit.
És cert que mai no està de més intentar ajudar on creus que és necessari. Què seria del món si ningú no es preocupés pels que l'envolten? No sabria respondre-hi, però considero que no està de més reflexionar una mica. Si penso que puc ser útil en un lloc i tinc la possibilitat de fer-ho, en molts casos ho he d'intentar. Al final, no deixem de ser res més que humans.
Hi ha ONG que fa anys que treballen a l'Àfrica que potser tenen una manera diferent de veure aquesta situació. Porten voluntaris per estar uns dies exercint tasques en un hospital amb un horari, fan una mica de turisme i festa, i després marxen. Més o menys això és molt semblant al que probablement hauria fet a Kenya. Hauria ajudat uns dies, però com diu la meva àvia: “pa per avui i gana per demà”.
A Kakolum es defensa la idea que és important entendre que al Senegal la gent ja sap què necessita i no hi ha ningú que conegui la seva realitat més que ells mateixos, cap on volen anar i com ho volen fer. El que requereixen són recursos per poder organitzar-se. En definitiva, acompanyar-los en un camí que ja coneixen.
Consideren que hi ha la mentalitat dels europeus que pensen que la seva feina durant un voluntariat és ensenyar a la gent local com han de fer les coses. Sempre comparant-ho amb la seva realitat al país d'origen. Volen aplicar un model que potser funciona a Europa, però que potser a l'Àfrica no és viable a nivell comunitari i social.
"És molt interessant per a la gent que pugui venir a fer un voluntariat que ho facin amb un objectiu molt clar, amb un mínim de temps per realment poder fer alguna cosa. Això a moltes ONG no ho tens perquè l'equip local sol ser de fora. Kakolum permet tocar terra amb gent local per poder trencar els mites." - Elena Santamariña, tècnica de projectes a Kakolum.
Per tant, si pogués parlar amb el meu jo del passat, que va estar a punt de fer un voluntariat en un lloc on gairebé no coneixia res, ho faria reflexionar sobre si realment pot aportar alguna cosa a la comunitat. Col·laborar no consisteix a jugar uns dies amb uns nens orfes i després marxar. Tampoc és estar durant una setmana en un hospital senegalès fent revisions mèdiques sense saber si algun altre voluntari ho farà quan tu marxis.
